Poeta metafísic interessat pel poder d'encarnació del cinematògraf i per les possibilitats expressives de la musicalitat fílmica, Sokurov fa un cinema visionari mogut pel desig de "trobar la font mateixa de la imatge". A la seva obra, els materials, unes vegades d'arxiu i documentals, d'altres, de ficció, són arrossegats en una mena de recerca espiritual impossible cap a una dimensió sobrenatural i mística altament inquietant. Composen aquesta sessió, consagrada a la vessant assagística de la seva producció, una sonata, que presenta al criminal com a víctima dels seus crims, i dues elegies, la que va obrir la seva avui ja extensa sèrie oriental i la seva emotiva aproximació humana i homenatge a la memòria de Tarkovski, al qual precisament ha rellevat en el paper de gran cantor de l'ànima russa.

1a Part